Una nit, des del sofà, penses en la teva vida; fas allò que vols fer?, vius com t'havies imagina't fa uns anys?, passes les hores fent alguna cosa que t'agrada?, i encara més: passes les hores fent alguna cosa de profit? Segurament sí.

 

L'endemà tornes a pensar-hi, aquest cop des de la cuina. I mentre la ceba del sofregit agafa color comences a pensar en la importància del temps. El teu temps. Tot allò que fas està molt bé, però no n'hi ha prou. Així que decideixes fer una cosa que ja fa molt de temps que has volgut fer: posar-te a escriure. Agafes paper i llapis i rebusques dins teu. Quan portes unes línies, encara poques, t'adones que no cal que remenis gaire perquè tot allò que cercaves brolla per si sol d'una manera boja i incontrolable. Desenfrenada. Sense saber-ho has pitjat el "mode on" que portes dins i ara, tot raja.

​

És en aquell precís moment quan t'adones que cal posar ordre a tot allò que raja. Perquè raja molt, molt fort i en totes direccions. I és en aquell precís moment quan també te n'adones que vols dedicar el teu preuat temps a escriure. En cos i ànima. Plenament. Poesia.

 

Perquè les paraules a dins s'ofeguen i has d'alliberar-les, fer-les vives. I és llavors quan tot canvia, la voluntat passa a ser desig i el desig, necessitat.

 

Remeno per últim cop i apago el foc. La ceba ja s'ha fet.