Cicatrius

De remoure l’argila entre roques

i ferralla silenciada i -a pesar- retrobada,

de cloure els ulls i no veure-hi clar,

d’aforismes feixucs, de versos perduts,

de miratges encadenats i seduccions adulterades,

de sarcasmes abusius, de mirades complaents.

De dimonis també, també n’estic cansada.

La pell s’esquinça enfilant el corrosiu camí

i ja remo sense alforges, amb les mans

ben obertes dins l’aigua.

Nua nedo entre l’abruptesa evident i

fonedissa d’un mar endins atzarós,

(Mar enllà tot sembla plàcid,

talment només ho sembla.

Només ho sembla).

Tot i l’abatiment m’estripo els deliris de feblesa

i vinc, a la vida, sense harmonies copioses.

Lentament i en silenci, en essència i plenitud.

Amb senzillesa, amb els repels de somoure la terra

i l’argila roja -encara ben viva- entre les ungles.

Les cicatrius desdibuixen el meu cos, orgulloses

i afanyoses. Amb tot, encara cremen.

I torno, i vinc. Amb l’anhel dels filantrops,

l’embranzida és lleugera i fugaç,

combatent la prudència nascuda

a les entranyes. Sense por.

I pas a pas, la mirada llisca cercant l’horitzó incert,

altrament s’ha empeltat de prejudicis absurts,

obstacles del trajecte. El bagatge feixuc

que alenteix cada braçada

i s’arremolina a pas facinerós, tantost obscè.

I vinc, amb la força d’unes ales en flames,

i torno, per sobreviure, potser

entre la rancúnia dels vels silenciats,

(potser).

Vinc perquè les cicatrius no em fan nosa,

m’atien l’ànima, i el trencadís s’esmalta.

Gener 2022.