La nit més llarga

Com més tènue es fa la nit

més turments em conten -a crits-;

tot allò que mai vull sentir i no sento.

Aquesta nit la pluja no em consola i

cada gota em ressegueix l’ànima, en vertical,

com una finestra sense vistes. Estèril.

I cada segon no acaba mai. Mai.

Pluja, el silenci del teu degoteig es fa fonedís

entre tanta fosca. I avui no em bressola,

avui m’ofèn.

I així desespero fins al primer sol,

que no arriba. Mai

Octubre de 2020