No marxes

Avui plou dins el cobert,

mentre humil i pacient

ens tens cura. I no marxes.

Tal vegada enyores un futur incert

que mai arriba.

Tal vegada em penses i, com jo,

somies amb els ulls oberts,

em prens la mà, l'ànima i els llavis

i saltem plegats al toll més moll.

Junts i descalços, xipotejant.

Abraona't a la vida, i fes-ho amb mi

no et defujo, que t'espero.

I quan les empremtes del camí s'esborrin

i quan la calitja del desert, ofenosa,

ens orbi la mirada;

no t'espantis, atura't, que t'espero.

Et confio avui, que m'escoltes rere la bardissa.

Generós i gentil.

Sempre amatent.

Perquè t'estimo, perquè hi ets,

present.

I entre les pors qui sap si cerques

en passats perduts, ànimes perdudes,

indrets consumats, perfets,

finits.

Torna aquí, avui que no marxes,

avui que la pluja encara boga la bardissa

amb un degoteig constant,

inquiet, insistent.

Còmplice dels meus fervents desitjos,

i de les pors més salvatges.

Vine aquí, avui que no marxes.

Dolç sospir que sempre m'acompanya,

em fa més forta, més valenta

més amable.

Mà ferma que entre somnis em sosté,

em desperta i em bressola,

m'acarona i em canta.

Em reconec afortunada,

la més sortosa,

perquè ens tens cura.

I, avui, no marxes.

Agost de 2020